CASSECOTEAUX, DETALLS DE LA TRADUCCIÓ

Cal tenir en compte que estem davant d’un registre dialectal oral i local, on trobem una gran riquesa de lèxic i fraseologia rural castellonenca, és a dir, els adjectius emprats tenen la major part de les vegades el significat que se li dóna a Castelló capital i rodalies:

“Quan les estrelles s’amagaven escarotades…”

“Dels seus botinflats ulls no paraven de caure llàgrimes com a cigrons.”

À l’heure où les étoiles se cachaient dispersées…

Leurs yeux gonflés ne cessaient de verser des larmes grosses comme des pois chiches.


“Escarotar”: fer fugir espantant. En francès “disperser” té el sentit de “dispersar” que també apareix en “escarotar”, però no sempre el de “espantar”.

“Botinflat”: unflat, embotornat. El corresponent més escaient “gonfler”, fa perdre gran part del semantisme d’aquesta paraula”. El mateix per a “caure llàgrimes com a cigrons” que no té una expressió corresponent en francès i on per a poder donar tota la força a la frase, vam afegir l’adjectiu “grosses”.

El convit del rei i l’adelerada infanta
L’infante aimée
L’infante adorée
L’infante haletante

L’invitation du roi et l’infante ambitieuse


Alguns sinònims de “adelerada” són: excitat, estimulat, afanyós, frisós, desficiós. Diferents traduccions es van fer d’aquesta paraula “volguda, adorada, excitada”, però, en el capítol 5 llegim:
“... Un viatge que havia de portar-los a les illes que la infanta mirava amb desigs de conquesta.”

I més endavant:
“- Serà just que aquest mal haja vingut per un deler?”

“... l’homenàs que ha conquerit per al nostre reialme les illes desitjades per la meua filla!”

La infanta delera les illes, té ambició per conquerir-les, i es va decidir la traducció “ambitieuse”.


LA TRADUCCIÓ DE L’HUMOR I LA IRONIA

La voluntat satírica, paròdica i irònica és probablement la idea central més constant i característica del Tombatossals . Segons Lluís Meseguer es poden distingir tres procediments irònics en Tombatossals:

1. Ironia lingüística.
2. Ironia com a actitud del narrador.
3. Ironia com a marca de l’acció i els personatges.

El primer tipus de ironia té com a efecte més habitual la desmitificació, el trencament del nivell de solemnitat o de serietat de l’acció i els personatges.

• “De seguida, ja estava amb les mans al terra i fent postureta, preparat per a donar sortida a tota la munició.”
”Immédiatement il mit les mains par terre et en position, prêt à faire sortir toute la munition.”.


L’acció és molt seriosa, Tombatossals acaba d’ordenar cavaller de l’ordre de Sant Cristòfol Tragapinyols, i aquest ha de demostrar els seus poders davant dels altres i guanyar-se el reconeixement dels nous amics tal com abans ja els havia explicat:

“Sé guardar els pinyols en aquesta panxa de pell estirosa tot el temps que convinga i en un moment donat, i per on és molt natural, sé llançar-los amb brusentor a distàncies ben llargues.”

El fet de descriure l’actitud que adopta Tragapinyols com “fent postureta” ridiculitza l’exhibició.

El segon procediment irònic és el protagonitzat pel narrador. La mirada del narrador s’hi caracteritza com a misericordiosa envers l’acció i els personatges, lleument autoritària en certs moments.

• “Estaven arrupidets sota el galliner, tremolant com a cascavells i fent una oloreta que ni era de clavell ni de fonoll.”
“Ils étaient accroupis sous le poulailler, tremblant comme des feuilles et dégageant une odeur qui n’était ni d’oeillet ni de fenouil”


El diminutiu “arrupidets” emociona, l’expressió “tremolant com a cascavells” amb la comparació mostra tendresa, i el diminutiu “oloreta” quasi ens du a dispensar els cavallers de l’extrema por, que, sense anomenar-la sabem que pateixen, perquè la negació ens fa pensar en aromes no especialment agradables tenint en compte la suggerent localització “sota el galliner”. Realment ens compadim dels personatges.

El tercer procediment és potser el més expressiu de la visió escèptica que l’autor té de la realitat. És així com l’ autor aconsegueix que els lectors vegen els personatges al mateix nivell, és la millor manera d’apropar els lectors i fer seus uns personatges mitològics. És la forma amb la qual Pascual Tirado expressa les perplexitats, inseguretats i incomoditats que sentien els llauradors davant l’immens canvi social i cultural.

• “Després de regirar-ho tot, trobaren el magnífic baró i l’esquallós Garxolí del Senillar, com si foren una llocadeta banyada”
“Après avoir tout fouillé, ils trouvèrent le magnifique baron et le trouillard Borgnelin de la Roselière, tels poules mouillées”



Com hem de sentir-nos intimidats davant d’un baró, per molt magnífic que siga o per Garxolí del Senillar, per molt de títol de príncep que li vaja al davant, si és tractat de covard i ens els trobem “com si foren una llocadeta banyada?